A l’hora de plantejar-nos un projecte emprenedor cal tenir al cap un “problema inspirador”, un problema mínimament rellevant a la societat que pugui tenir un impacte, és a dir, que afecti un grup gran d’usuaris, i a més, que abans ja s’hagi intentant resoldre, encara que fracassant, potser. És crucial tenir clar aquest “problema inspirador” a l’hora de construir tot el nostre projecte, ja que hem de ser conscients dels passos a seguir i de quina narrativa voldrem alimentar, i per fer-ho també hem d’identificar els possibles usuaris vinculats amb el problema.

Així doncs, el que en termes d’emprenedoria s’anomena «problema inspirador» en el nostre cas ha estat la situació del català al carrer i la realitat dels catalanoparlants que volem viure en català. L’origen del nostre projecte no es tracta d’un fet concret sinó una situació sociolingüística i política que afecta els catalanoparlants que volen viure plenament en la seva llengua. En aquest sentit, entenem que la nostra proposta de creació d’un programa d’intercanvi lingüístic inspirat en els programes de voluntariat pot ser només una part de la solució i és, volgudament, una part de la solució de caràcter més social i pensada per un sector determinat de la població. El problema inspirador que plantegem és vàlid perquè compleix els criteris d’importància i impacte: el futur de qualsevol llengua és una qüestió important i afecta a tots els seus parlants. A més a més, és un problema que no és nou i ja existeixen altres projectes i iniciatives que volen solucionar-lo. Gràcies a les tasques anteriors, hem constatat que el nostre projecte es fonamenta a resoldre un problema inspirador que reuneix aquests criteris i, per tant, el nostre projecte d’emprenedoria té garanties d’arribar a bon port.

El “problema inspirador” que plantegem, la dificultat de parlar català al carrer, compta amb dues menes d’usuaris afectats: per una banda, la dels catalanoparlants que no poden exercir lliurement el seu dret de parlar una llengua oficial al seu territori, però també apunta cap a l’altre cantó: cap als qui no parlen el català, centrant-nos especialment en els nouvinguts, amb persones que han arribat recentment a terres catalanes i no dominen (poc o gens) la llengua catalana. És aquí on el projecte esdevé més social, ja que pretén, també, ajudar als qui no s’acosten al català per limitacions educatives, de temps o econòmiques, que acostuma a ser el patró de persona immigrant que finalment acaba no aprenent mai el català. D’aquesta manera, el projecte està plantejat per atacar el “problema inspirador” cap a les dues bandes, solucionant el conflicte de dues parts molt diferenciades de la població, i fomentant, a més a més, que siguin els propis afectats qui ho resolguin, ja que la idea és que participin en un voluntariat lingüístic, durant el qual un catalanoparlant i un nouvingut connectin, parlin i aprenguin mútuament, principalment a parlar català, però sumant-hi també un aprenentatge cultural i social de Catalunya que facilitarà la inclusió de l’immigrant. Així mateix, cal tenir present que la solució a aquest anomenat “problema inspirador”, ha de passar també per opcions més focalitzades, que es centrin a resoldre les dificultats lingüístiques de sectors específics on poden arribar a treballar els nouvinguts: voluntariats on puguin adquirir els ensenyaments bàsics per tal de poder treballar a l’hostaleria, al sector de la salut, de l’educació, etc.

En conclusió, està clar: el nostre “problema inspirador” és que cada cop es parla menys el català, i això afecta tant els catalanoparlants, que no poden exercir lliurement els seus drets lingüístics, com als nouvinguts, perquè sense dominar la llengua tenen menys possibilitats d’integrar-se plenament, de millorar la seva condició laboral, econòmica o les seves relacions personals al territori català.

Joanaina Rosselló i Juliana Canet

Bon dia!

Jo sóc una dona catalana de vint-i-quatre anys. Em vaig criar a un poble de 20.000 habitants del Vallès Oriental, Cardedeu, a mitja hora de Barcelona, en una casa al costat del bosc. Soc la germana gran de quatre germans amb qui sempre hem teixit molta comunitat. Des de fa cinc anys visc a Barcelona a causa de la meva feina. Treballo des dels divuit anys als mitjans de comunicació, especialment a Catalunya Ràdio; en concret durant aquesta temporada estic presentant un programa diari a la franja del migdia que es diu “Que no surti d’aquí”, un programa de crònica social. Suposo que tenint en compte això és clar que em sento molt escoltada, no només pels oients, sinó també a l’equip de treball del meu ambient laboral. Sé que per ells la meva veu és rellevant, em sento segura i confiada. És per això que tinc molt clar des de ja fa temps el meu nivell de privilegi: tinc una feina que m’agrada des de molt jove, on em sento extremadament valorada, amb repercussió pública, amb un sou estable que em permet tenir una vida més que digne. Pel que fa a la vida més social, també em considero una afortunada: tinc diversos espais des d’on créixer, posar en comú i sempre m’he sentit molt acompanyada per la meva família i els meus amics.

Tinc moltes ganes de començar aquest curs amb força!